viernes, septiembre 21, 2007

Dialogant sobre les noves formes de participació política.


Ahir es va iniciar a Barcelona una sèrie de “Diàlegs” al voltant d’Europa organitzat pels socialistes catalans en col·laboració amb el Grup Socialista al Parlament Europeu. Aquests tenen lloc a la seu de la representació del Parlament Europeu a Barcelona en un intent d’obrir un espai de trobada i debat interactiu entre ciutadans i ciutadanes catalans, i responsables polítics europeus. En aquesta primera cita, Anna Colombo, Secretària General del Grup Socialista al Parlament Europeu i en Raimon Obiols, Diputat al Parlament Europeu, varen posar ja sobre la taula alguns dels grans reptes que tenim per endavant.

Després de la victòria del NO en els referèndums per a la ratificació del la Constitució Europea a França i Països Baixos, la Comissió Europea ha iniciat una nova estratègia de comunicació i relació amb la ciutadania. Aquest es coneix com el Pla D (democràcia, diàleg i debat) en un intent d'obrir nous canals de participació i comunicació de les institucions europees. Un programa dotat d’important recursos econòmics però que es caracteritza per la seva dinàmica “top-down”, de d’alt a baix. De nou una estratègia de comunicació vertical, que pateix de la endèmica manca de confiança i llunyania de les iniciatives més dinàmiques i innovadores que es generen en la comunicació horitzontal gràcies a les noves tecnologies amb i internet al capdavant.

Que fer doncs? L’Anna Colombo, incansable militant i activista, declarava amb fermesa que estem patint una crisi d’Europa degut a la crisi i la incapacitat dels governs. La resposta, una major participació de la societat civil amb les institucions europees. Generar un veritable debat interactiu sobre temes europeus -polítiques i càrrecs-, i aconseguir construir una veritable opinió pública europea. En Raimon Obiols, sempre veient més enllà de la línia de l’horitzó immediat, ens alerta que davant de la pèrdua de deferència i confiança en els polítics, cal trobar noves formes de deliberació pública fugint dels shows mediàtics. Cal generar una nova capacitat agregadora de la participació ciutadana obrint un nou espai d’interacció, comunicació i diàleg que sigui una síntesi, un punt de trobada entre la comunicació vertical institucional i la comuniació social horitzontal.

És evident que tenim la necessitat de modernitzar-nos. En especial des de l’esquerra, cal imaginar i generar noves formes de participació, debat i mediació per regenerar les infraestructures democràtiques. L’espai natural per a una nova acció política és Europa. Només un impuls col.lectiu de l’esquerra política i social democràtica al vell continent, amb nous medis, una narrativa forta i coherent i renovades il·lusions pot tornar la confiança i la passió per la política i estimular així una major participació a tots els nivells.

miércoles, septiembre 19, 2007

Dios ante los tribunales

Se suele decir que la política es el arte de lo posible, aunque a veces algunas iniciativas parecen condenadas al fracaso o cuanto menos están en el terreno de lo absurdo. Para muestra un botón:
.
El senador de Omaha (Nebraska) Ernie Chambers ha demandado a Dios. El denunciado es acusado de "provocar pavorosas inundaciones, terroríficos tornados y pestilentes plagas en diferentes partes del mundo que producen sufrimientos humanos". Chambers, quien a menudo ha criticado a los cristianos, declaró que su objetivo es demostrar que en EE. UU. cualquiera puede presentar una demanda contra cualquiera.
.
Su intención era protestar por otra denuncia contra un juez que prohibió el uso de las palabras violación y víctima en un caso de agresión sexual. Esta demanda fue presentada por la víctima de la agresión, que acusó al juez de violar su libertad de expresión al prohibir el uso de estos términos. Según Chambers, si esta denuncia es considerada legítima, la suya también lo puede ser.
.
Después nos quejamos que los ciudadanos están alejados de la política, pero ¿se puede perder el tiempo conestas cosas?
.
¡Estos americanos están locos!

jueves, septiembre 13, 2007

Sarkozy o la política de la indigestió

Després de quatre mesos de presidència de Sarkozy amb una frenètica activitat política i social, ningú no pot reconèixer que la promesa del President francès de revolucionar la política francesa ha estat fins ara una realitat. Aquest ha encetat una estressant carrera d’iniciatives nacionals i internacionals de tot tipus: propostes de regals fiscals per als més rics, reprendre la iniciativa europea amb la proposta d’un mini-tractat per a la UE, crear una nova Unió Mediterrània, propostes de castració química per als violadors, expulsió dels immigrants il.legals …etc.

Sarkozy desplega igualment una estratègia permanent per ser omnipresent, i aparèixer davant dels francesos com el “pare” de la República que vetlla constantment pels interessos dels francesos, i és igualment un filó per a les revistes del cor, ja sigui per les polèmiques sobre les seves vacances, o les relacions i actuacions de la seva dona Cecília. Però tot aquest show, comença a produir ja els primers símptomes seriosos d’indigestió entre líders i dirigents polítics a Europa, inclosa la família política conservadora europea.

La darrera i més indissimulada, ha estat la premsa italiana. En un àcid article de LA STAMPA, els italians comencen a posar en qüestió “l’estil vedette” de fer política del president francès, fent-se eco d’una iniciativa del sociòleg Pierre Biloun d’aconseguir tenir “un dia sense Sarkozy en els informatius”. A Alemanya, després de la recent reunió conjunta Merkel-Sarkozy, emergeixen igualment crítiques per la patrimonialització per part del president francès de la iniciativa conjunta per introduir més transparència als mercats financers. A Brusel.les, encara que amb més discreció, molesta aquest estil populista que s’apropia per exemple de l’èxit de l’alliberament de les infermeres búlgares després de mesos de dures i difícils negociacions de les institucions comunitàries amb el règim libi.

Sarkozy empenta fort però emprenya, exercint un lideratge creixentment pesant a Europa, encara que cal reconèixer que no es veu a l¡’horitzó immediat cap altre líder amb la capacitat i voluntat política per ser-ho. El Comissari Europeu Joaquin Almunia ho ha resumit molt be: “Encara que un lideratge és benvingut, un lideratge europeu necessita a més d’una visió europea, moderació en les tendències nacionalistes”. Sarkozy vol aparèixer com un líder salvador, el nou messies de la política francesa i europea. Els italians, s’han atrevit ja a publicar allò que a França diuen en privat els seus detractors, qualificant aquesta frenètica activitat de “strategia del cuculo”, alguna cosa així com l’estratègia del cornut. Caldria preguntar-nos però, si aquesta animadversió italiana és produeix per que Sakorzy ha vingut a ocupar el paper d’actor principal del populisme i l’oportunisme que fins ara tant be han mantingut alguns dels líders polítics italians.

http://www.lastampa.it/redazione/cmsSezioni/esteri/200709articoli/25660girata.asp

Visitantes