Marta Mata una vida dedicada a la educación

Muchos de nosotros hoy nos hemos quedado hoy un poco más huérfanos social y políticamente. Marta Mata, compañera, maestra y amiga nos ha dejado tras una vida dedicada a la educación y a la construcción de instrumentos para educarnos como ciudadadnos activos y comprometidos.

Dedicó toda su vida a la educación, a la formación de maestros y a la renovación de la escuela pública. Hija de la maestra Angels Garriga de la Mata, que da nombre a la fundación que ella presidía, heredera a su vez de la "Cal Mata" que había instituido su madre para favorecer la educación de los niños con menos recursos en Saifores (Tarragona), lugar de encuentro y convivencia también para muchos de nosotros. En 1965, fundó la "Escola de Mestres Rosa Sensat", un movimiento, que suponía la renovación de la escuela pública de la Transición y que hereda el espíritu de la Escuela Libre de Enseñanza. Ejerció a partir de 1972 como profesora no numeraria de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), cuatro años más tarde se afilió al Partit Socialista de Catalunya, de cuyo Consell General fue miembro, y en 1977 fue elegida diputada del PSC por Barcelona en las Cortes Constituyentes.

Marta Mata siempre compatibilizó sus responsabilidades políticas con la educación, como elementos indisolubles para la transformación y mejora de nuestra escuela pública. Desde mayo de 2004, fue nombrada presidenta del Consejo Escolar del Estado y había emprendido un proyecto de renovación del Consejo. Ahora nos toca seguir su trabajo con su ejemplo de vida, tenacidad y entusiasmo al servicio de los demás.

Marta et trobarem a faltar!

Màrketing i comerç just

La responsabilitat social, la sostenibilitat i el comerç responsable son valors emergents de la nostre societat. Cada vegada més, els ciutadans i consumidors prenem consciència de la necessitat de compatibilitzar d’una forma intel·ligent desenvolupament econòmic i sostenibilitat, ja sigui social, mediambiental o territorial.

Les xifres així ho indiquen. Un informe fet per Setem afirma que, en els darrers cinc anys, la venda de productes de comerç just a Catalunya ha crescut un 25,9%. Segons dades de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, entre els anys 2000 i 2005 les vendes de productes de comerç just han augmentat un 25,9% i han convertit Catalunya en la comunitat autònoma capdavantera respecte a aquest tipus de comerç. Poc més de la meitat de la població catalana afirma conèixer el comerç just i el 28,7% ha comprat alguna vegada, i durant l'últim any, aquest tipus de productes.

En l’actualitat, la freqüència de compra encara és petita i la gent opta sobretot per productes d’alimentació, com el cafè, el cacau o la xocolata. Aquests són els productes més promocionats per les entitats, tot i que també destaquen els tèxtils, les artesanies i les manufactures. Resta encara com a repte inajornable continuar amb la sensibilització dels consumidors i la promoció del sector i els punts de venda. És necessari reforçar les característiques concretes que diferencien els productes de comerç just de projectes relacionats amb la cooperació per al desenvolupament i, també, d’altres productes que no són de comerç just però que per la seva naturalesa i presentació poden confondre la gent. D’altra banda, un dels principals reptes de les entitats de comerç just és que la població conegui què vol dir aquest concepte i sàpiga més del treball que aquestes mateixes organitzacions estan fent tant al nord com al sud.

L’estudi de Setem destaca que la població que s’interessa pel comerç just, cada vegada hi ha més institucions públiques i empreses que aposten pels seus productes a través de l’anomenat vending o, el que és el mateix, de la venda de productes com el cafè a màquines expenedores. Així doncs s’han de continuar amb els esforços per apropar els productes de comerç just i responsable als consumidors. Això cal fer-ho també, incorporant a la comercialització i distribució a les petites i mitjanes empreses del país, introduint tècniques de màrqueting per que es coneguin més i millor els productes, i multiplicant els punts de venda per facilitar la compra.

Deslocalitzacions salvatges

Llegim amb inquietut la notícia de que certa empresa del Marroc està adreçant cartes a diferents empreses catalanes oferint serveis per a la deslocalització d'empreses catalanes al país nord-africà. La preocupació no és tant pel fet de que es promogui aquesta pràctica, si no en els continguts i el missatge associats a aquesta promoció.

Al correu electrònic es diu que "el Marroc constitueix un emplaçament" òptim, ja que Marràqueix representa "la tercera destinació de les grans fortunes franceses" i Tànger, "amb la seva zona franca d'exportació i la seva posició offshore, no para de veure arribar emprenedors de tot Europa i, fins i tot, dels Estats Units". Per a l'empresa signant, "això no és fruit de l'atzar", sinó de la "fiscalitat gairebé nul·la, el cost social baix i la llibertat per endegar projectes sense pressió administrativa".

A més a més, en el text enviat s'afegeix que "el Marroc reuneix tots els ingredients per atreure els emprenedors enfrontats a una competència salvatge" i s'ofereix la possibilitat de contactar amb l'empresa "si desitgeu rebre un dossier gratuït sobre els avantatges i condicions d'implantació" al país del nord d'Àfrica.

Aquells que treballem amb diferents actors del Marroc, coneixem l'esforç per aconseguir tenir èxit en la difícil doble transició que està fent el país. D'una banda transitar pel complex procés de passar d'un règim autoritari a una democràcia moderna. D'altra modernitzar la seva economia per poder oferir un horitzó de futur als seus ciutadans. Però en cap cas ni la forma ni el mètode poden ser aquests que publicita aquesta empresa establerta al voltant de la ciutat de Marraqueix.

El Marroc i la seva gent, son coneguts per la seva hospitalitat. Una hospitalitat amable i integradora que res te que veure amb aquestes pràctiques.

Manifest pel ‘SÍ’ a l’Estatut

Nosaltres, dones i homes de Catalunya, davant la convocatòria del referèndum per aprovar el nou Estatut d'Autonomia volem expressar la nostra decisió de participar-hi i de votar-hi afirmativament. Creiem que el text aprovat per les Corts Generals, a iniciativa del Parlament de Catalunya, és un pas important en el reconeixement de les aspiracions nacionals catalanes.

El nou Estatut enforteix les institucions, la capacitat financera de la Generalitat i els instruments d’autogovern per assegurar que Catalunya es pugui desenvolupar com a societat de benestar i com a país creador de riquesa.

Institucions, partits, entitats, experts i agents de tots els sectors han treballat intensament i llargament per portar a bon port aquesta reforma. El nou Estatut, amb voluntat i ambició de futur, recull la realitat present i els canvis socials, econòmics, culturals i polítics que Catalunya ha experimentat d’ençà de l’aprovació de l’Estatut de 1979.

Valorem positivament, per tant, la millora en la capacitat competencial de la Generalitat de Catalunya, l’avenç substancial en el finançament, l’encaix amb Europa i el món i la incorporació d'un títol de drets, deures i principis rectors que amplia els drets de ciutadania.

Catalunya ha guanyat prestigi i autoritat sempre que ha defensat amb claredat i fermesa les seves aspiracions de progrés, llibertat i solidaritat. És per això, per refermar el prestigi del nostre país, que invitem a tota la ciutadania a participar massivament en aquesta decisiva consulta popular.

Avui donem el nostre "SÍ" a aquest nou Estatut per responsabilitat i amb sentit constructiu, d’acord amb la millor i més compromesa tradició del catalanisme, amb voluntat d’assegurar el futur de Catalunya. Des de la convicció que hem d’avançar tots junts i sense renunciar a les legítimes aspiracions democràtiques dels catalans, considerem que refusar el nou Estatut portaria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i horitzons de progrés.

Així doncs, convençuts que ara és l'hora de mirar endavant, ens adrecem als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya per demanar-los que s'afegeixin a la Campanya cívica pel SÍ al nou Estatut de Catalunya.

http://www.estatutjosi.cat/

Seguretat i desenvolupament territorial

En els darreres setmanes s’ha generat una gran alarma social generada per l’aparició d’una nova forma de robatoris en zones aïllades de diversos indrets del territori. Noves bandes d’atracadors, en molts cassos formats per ciutadans de l’est d’Europa, es dediquen a perpetrar atracaments en xalets i cases, i amb algunes vegades amb els seus propietaris a dintre. Un segon element que contribueix a l’alarma és, que alguna d'aquestes bandes de delinqüents exerceixen una fins ara desconeguda violència. Alguns predicadors de l’apocalipsi, la tragèdia i el populisme –entre ells el Secretari General del PP Angel Acebes- ja han trobat immediatament el lligam entre immigració i delinqüència. Aquestes declaracions no contribueixen a millorar la protecció dels bens i les persones, més aviat al contrari, ja que son la llavor per l’aparició d’expressions xenòfobes contra els col·lectius d’immigrants que no fan altre cosa que guanyar-se la vida de forma honesta en la immensa majoria dels cassos.

La alarma social i mediàtica, més enllà d’interpel·lar els nostres governants i reivindicar el dret dels ciutadans i ciutadanes de viure segurs a les nostres llars, ha d’obrir igualment un debat entorn a quin model de desenvolupament territorial volem per al nostre país. El problema de la vulnerabilitat d’aquells que viuen en zones residencials està íntimament lligat a la manca de capacitat de molts petits i mitjans municipis d’oferir serveis integrals per als seus habitants. Hom pot reivindicar que com ja paguem els nostres impostos, tenim dret a exigir els serveis necessaris, i el dret a viure segurs és un d’ells. Però es igualment cert que hem de qüestionar el creixement de zones residencials incontrolades i amb una baixa densitat. Existeixen masies i cases de camp amb famílies que viuen des de fa moltes generacions, però les cases unifamiliars i més o menys aïllades amb jardí, piscina ...etc, són un fenomen de les darreres dècades i un tipus d'habitatge associat a grups socials amb recursos. Si el desenvolupament territorial de Catalunya continua en aquesta direcció, hem de dir des de ja que els serveis públics no podran garantir l'assistència universal per a tots.

La seguretat entesa com un servei públic bàsic i en una societat oberta com la nostra, no passa per multiplicar només els efectius policials. Hom ha de pensar en la planificació territorial amb un cert criteri urbanístic de foment de la compactació. L’arquitecte i professor Josep Parquerisa ens ha recordat molt encertadament aquests dies que la compacitat és compatible amb baixa i mitjana densitat. Això no vol dir automàticament alta densitat i viure uns d'amunt dels altres. No volem viure tots de la mateixa forma, però pensar en el desenvolupament del territori amb criteris de compacitat vol dir afavorir que les urbanitzacions tinguin continuïtat amb els teixits existents. És el contrari de dispersió, de la tendència a que tothom faci el que vulgui o construeixi allà on s'ho pugui permetre. Altres països occidentals ja han patit aquests problemes i han entès que també en matèria de seguretat hi compta molt el creixement proporcionat i l’equilibri territorial segons la tradició i el paisatge.